Quins són els límits d’una conversa 2.0? Bé, no ho sé exactament, però crec que aquests límits es deuen trobar una mica més enllà d’on els podem intuir en un primer moment. Sabem els límits de Twitter -la plataforma 2.0 per excel·lència-? Sí, si ens referim a la llargada màxima dels missatges que s’hi poden publicar -només 140 caràcters- i no, si considerem que darrera de cada paraula tuitejada els límits els posa la capacitat de la persona que vol comunicar-se mitjançant aquest canal.
De fet, expressar-nos via Twitter ens obliga a ser sintètics i a exprémer l’enginy amb la paraula escrita; triant acuradament cada mot, obligant-nos a deduir les lleis d’una nova ciència com pot ser la de l’economia de la informació “La Infonomia”. Tuitejar per crear diàleg i relacionar-nos en l’entorn virtual pot ser un exercici ben engrescador. Però no només la paraula, també la imatge hi té cabuda -i recordem que una imatge val més que mil paraules-. Paraula, imatge i també qualsevol llargarut enllaç web pot ser reduït a un altre de més senzill i amigable.
Però podem cercar nous horitzons... per què no? Ara es tracta d’aprendre a veure en l’invisible i poder oferir nova informació qualitativament més rellevant. Podem traslladar tècniques d’anàlisi conversacional aplicades al món real per comprendre més a fons la veritat del que succeeix en els breus diàleg dels móns virtuals? Crec que sí, bo i que encara haurem d’avançar més en aquest camí; tot just estrenem les primeres passes. De fet, hi ha eines com Klout ( www.klout.com ) que ja comencen a aplicar una metodologia adaptada a l’art del microblogging per desvetllar-nos i relatar-nos d’una forma clara quins són alguns dels trets bàsics de cada subjecte que interactua a la xarxa en el seu dia a dia. Saber escoltar i parlar quan toca, mantenir una bon diàleg, no crec que siguin aptituds que ens puguem permetre desaprofitar, per virtual que sigui l’escenari on s’esdevé aquesta conversa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario