marcdesanpedronline

EL REPTE: THE PINOCCHIO PROBLEM

Tal com remarquen les teories de Ferguson [1] i Mansbach [2], la identitat política és un àmbit d'estudi en creixement en el món global en que ens trobem. La identitat és una condició estructural molt més forta que el propi poder i, com aquest, ve condicionat per forces d'arrel històrica. L'estat territorial ha estat el resultat de tota una sèrie de condicions històriques i, les tendències actuals estan erosionant el sistema i alterant de forma important les identitats i fidelitats tradicionals. Ciutadania i la nacionalitat ja no són sufucients per definir qui és cadascú i quines són les seves lleialtats i les fronteres ja no delimiten a qui es troba o no condicionat per unes obligacions morals.

"El problema d'en Pinotxo" es pot interpretar en l'època actual com el fet que les cordes de control de l´Estat, de l'autoritat i de la identitat han estat tallades i, tanmateix, cap altra sistema les ha substituït encara. Empreses, religions, moviments… tothom pot reptar permanentment el paper de l'Estat. Tanmateix, el fet trascendent es troba en que ara es posa especialment en valor la consciència personal de cadascú.

Fa un temps vaig llegir a "La Contra" de La Vanguardia una entrevista al suec Dr. Mats Lindgren [3], que m'ha semblat especialment suggerent per a la qüestió que es planteja en aquest article.

L'article, que porta per títol "Avanzamos hacia la apoteosis del yo", posa de manifest com s'està passant d'una escala de valors que es fonamentava en els compromisos i les fidelitats a un model en el que compta és poder escollir i descartar opcions a gust de cadascú.

En aquesta entrevista, Lindgren exposa que tots els valors en la nostra existència seran a la carta: tindrem religions de menú personal, on cadascú haurà elegit el millor del budisme i del cristianisme... opcions, no hi haurà obligacions". Alhora ens adverteix que el perill es troba en passar de la necessitat al desig i del desig al caprici, a la tonteria. No hi haurà grans fes ni grans principis, ni grans decissions, i sens dubte, res no serà de per vida.

El món actual ens posa a l'abast més opcions per triar, ens apropa realitats i ens permet estar permanent a l'aguait del que succeeix al món exterior. Estem en disposició de rebre molts més estímuls que exciten la nostra curiositat i que ens permeten replantejar permanentment el nostre entorn més immediat. Per dir-ho en d'altres paraules, ha incrementat el nostre grau de llibertat, d'autonomia i això no sempre s'adiu amb els plantejaments i la cultura del món que hem viscut nosaltres mateixos o la genereció que ens precedeix. I això es pot viure positivament o ens pot desestabilitzar. Tot depèn, entenc, de l'escala de valors que ens sustenta, de la flexibilitat que admetem a l'hora d'entendre el món que ens envolta i, en definitiva, del grau de maduresa que haguem anant desenvolupant. De fet, Lindgren apunta quelcom de fonamental, la saviesa indivisual, qüestió que ve condicionada per les experiències viscudes i com les hem anat sabent encaixar i metabolitzar, en la nostra vida.

Per complementar l'exposició, voldria posar també en consideració les tesis de Charles Taylor [4] en el seu assaig sobre el multiculturalisme i la seva influència sobre l'individu en el que indica, en referència al món multicultural, que l'exigència es troba en permetre que les cultures es defensin a si mateixes dins d'uns límits raonables. Però que cal desenvolupar una nova exigència que radiqui en que tots siguem capaços de reconèixer igual valor a les diferents cultures, que no només permetent-les sobreviure, sinó que cal que sapiguem reconèixer la seva valua. D'altra banda, i en referència al paper que se li atorga a l'individu, la qüestió del seu reconeixement és fonamental. Taylor recorda que tal com el discurs del reconeixement s'ha tornat familiar per a tots nosaltres en l'esfera íntima -on comprenem que la formació de la identitat i del jo es desenvolupa gràcies a un diàleg permanent i en competència amb altres individus- després, a l'esfera pública, la necessitat de reconeixement igualitari està assolint un paper cada vegada més important.

En conclusió, "El problema d'en Pinotxo" és el dilema de la societat actual en general i de la persona individual en concret. No hi ha principis absoluts sinó valors relatius; no hi ha una autoritat que exerceix el poder sinó que les decissions són preses sovint per un conjunt divers d'actors que interactuen i es relacionen entre ells. I, pel que fa a la persona, el que hi ha és el camí que ell mateix ha de recórrer, un potencial que només s'activa amb una clau de la qual només ell n'és el dipositari. Caldrà doncs grans dosis d'honestedat per reconèixer el punt de partença de cadascú i valor per respondre als reptes d'un món cada vegada més complex… i suggerent.

[1] Prof. Yale H. Ferguson http://politicalscience.newark.rutgers.edu/ferguson.htm
[2] Prof. Richard Mansbach http://www.iastate.edu/~polsci/faculty/mansbach.htm
[3] Dr. Mats Lindgrenés el fundacor i CEO de Kairos Future. Lindgren s'ha convertit en un gurú de tendències a Suècia, on participa com a conferenciat i tertulià en molts actes. És especialista en management estratègic en entorns empresarials turbulents. Ha escrit més d'una dotzena de llibres sobre els mitjans de comunicació, valors i estils de vida.
[4] Charles Margrave Taylor. Filòsof canadenc que ha realitzat contribucions significants a la filosofia política, la filosofia de les ciències socials i la història de la filosofia.